70 feminicidis en tota Espanya en el que portem d’any, segons l’organització que els comptabilitza feminicidio.net. Només tretze menys que l’any passat. S’ha repetit moltes vegades que els feminicidis només són la punta del famós iceberg de les violències masclistes, l’expressió més extrema; igual que també ho són les violacions. Aquest any, vivim un 25 de novembre esquitxat per un augment de les agressions sexuals. A Catalunya se’n denuncien tres al dia i la tendència és a l’alça.
La meitat de les dones que viuen a Europa seran assetjades sexualment al llarg de la seva vida. La meitat són moltes dones, però és que un terç del total també seran agredides, segons l’Organització Mundial de la Salut. Les dades comptabilitzen violències, assassinats, discriminacions i víctimes, però ningú calcula el nombre d’agressors. Quants violadors hi ha a Europa? Qui sap.
Tampoc sabem del tot la quantitat exacta de dones –que són més que números–, que pateixen agressions masclistes. Ni tenim dades de les que han estat assassinades amb doble motiu: masclista i trànsfob. Les autoritats parlen d’una ‘xifra negra‘ en denúncies; el buit del silenci i de l’opressió. I és que el patriarcat mata i viola, però també sotmet a les dones i dissidències del gènere a la constant revictimització. És el patró masclista que es continua produint. Continuem sense responsabilitzar als agressors i de mentre, les xifres d’infra-denúncia tradueixen el silenci en un buit estadístic. Per què?
Mentre seguim victimitzant les supervivents i allunyem la responsabilitat dels agressors, seguirem reforçant el missatge que les que han patit violències masclistes en són culpables. Això és el que pensen una de cada cinc persones que viuen a Europa, que sesgadis pel masclisme, continuen insistint que “si anava vestida de tal manera”, “si estava drogada o anava beguda” o “si estava despullada al meu llit” són motius més que suficients per transgredir la seva llibertat i violar-la. Aquesta gent –masclista com si mateixa–, no només té tot un entramat cultural, institucional i històric que sustenta les seves idees, sinó que la justícia, com a mínim a l’estat espanyol, també és patriarcal.
Aquest mateix mes de novembre el Suprem va absoldre a dos condemnats de 19 i 20 anys per violar una nena de tretze anys amb l’argument què tenien “simetria d’edat”. I no és un cas aïllat: ho vam veure fa sis dies a Castella i Lleó, o el 2018 amb la primera sentència de la manada a Pamplona. Fins ara el Ministeri de Justícia classificava els feminicidis de “violència íntima“, i no començarà a classificar aquests assassinats per violència masclista fins al pròxim 2022. Com va explicar la psicòloga experta amb perspectiva de gènere a Obrim el Meló fa dos dilluns, “l’agressor masclista no és un desconegut: és el pare, el tiet, el cosí, el germà, el xicot, l’amic, el professor…”. Què tal si comencem a responsabilitzar-los a ells i les deixem a elles ser lliures en pau? Parlem de la ‘cultura de la violació‘ sobre la qual pretén actuar el primer tractat internacional que lluita contra la violència masclista, el conveni d’Estambul del 2011, del qual alguns països de la Unió Europea –entre ells Polònia i Hongría– ja n’han anunciat la sortida.
En el marc del dia internacional per l’eliminació de les violències masclistes, el 25 de novembre, a tot arreu de l’Estat s’han organitzat diverses concentracions feministes i LBT. La de Barcelona tindrà lloc al Passeig de Gràcia i recorrerà fins a la Diagonal avui a les 18.30 h. També hi haurà concentracions a Girona a les 19 h a la Plaça 1 d’Octubre i a Lleida a les 19.30 h a la Plaça Ricard Vinyes. Més informació al web de Ca la Dona: Novembre Feminista.
