La Virreina Centre de la Imatge inaugura, simultàniament, tres exposicions. I si bé una d’elles forma part d’un programa més clàssic, d’història de la fotografia, que aquest espai ofereix habitualment, les altres dues estan dedicades a sengles artistes que per primera vegada estan en un centre museogràfic. L’exposició central és la dedicada a Lorenza Böttner, comissariada per Paul B. Preciado: Rèquiem per la norma. Està dedicada a una artista xilena de família alemanya, que va veure els seus braços amputats quan tenia vuit anys, en electrocutar-se quan pujava a un pal elèctric. Tot i això, Böttner sempre es va negar a considerar-se discapacitat. A més a més, encara que havia nascut home i que molta gent tendia a concebre-la com una persona asexual, va plantar cara a les convencions i va començar a transvestir-se i a afirmar-se com a dona, fins al punt de canviar-se el seu nom d’Ernst Lorenz, per Lorenza. Sempre va concebre’s com a artista, però només ara les seves obres arriben a una sala d’exposicions. Al costat d’aquesta mostra, una petita exposició molt relacionada amb ella, Organolèptic, de l’argentí Duen Sachi, que pretén fer una crítica al concepte occidental del cos i descolonitzar-lo. Completa el trio d’exposicions Survivals programmes, tot un clàssic de la fotografia social anglesa dels anys 1970, que es pot veure per primera vegada, íntegra, a l’Estat espanyol.
Lorenza Böttner. Sense títol (1982), fotografia en blanc i negre.
L’artista que no va renunciar mai a res
Lorenza Böttner (1959-1994) va criar-se a Alemanya, on va ser duta per la seva mare per tal de beneficiar-se de la millor atenció possible després de l’accident. Allà Böttner mai va voler considerar-se una discapacitada i va reivindicar la seva voluntat de ser artista, fins al punt d’ingressar a l’Escola d’Art de Kassel. La seva pròpia història i personalitat va ser el principal motiu de la seva obra, realitzada amb la boca i amb les mans. Va practicar la pintura, amb les mans i amb la boca, i també la fotografia i la performance. Però generalment el seu art el va practicar al carrer, fora dels espais on habitualment es fa l’art hegemònic. I si s’ha pogut organitzar aquesta exposició és perquè la mare de l’artista, Irene, ha guardat bona part de la seva obra i s’ha constituït en la seva màxima defensora. El comissari d’aquesta mostra Paul B. Preciado, afirma que aquesta iniciativa vol treure a la llum una història “que ha estat ocultada per la història normativa de l’art”. Aquesta exposició s’ha pogut realitzar gràcies a una llarga tasca d’investigació que ha tingut el suport de la pròpia Virreina i del Ministeri de Cultura del govern federal alemany. Paul B. Preciado considera que la vida de Böttner és exemplar, i que reflecteix “la construcció d’una subjectivitat dissident”.
Lorenza Böttner i Johanes Koch, Sense títol (1983), fotografia en blanc i negre.
Petra era Böttner
Böttner va arribar a Barcelona a finals dels anys 80, primer per passar-hi temporades, i després s’hi va establir. Durant un temps feia “pintura ballada”, pintures que pintava amb els peus mentre ballava. No va organitzar-se cap exposició de la seva obra fins després de la seva mort, perquè mai no va poder entrar als circuits convencional. Sembla ser que es va sentir acollida a la capital catalana, on els seus plantejaments sobre el sexe despertaven interés en alguns cercles, després de dècades de repressió nacional-catòlica. Böttner, que va viatjar molt, sempre es movia en cercles artístics, i a Barcelona va fer amistat amb Javier Mariscal. Aquest, a més a més de dibuixar Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, també va crear Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics. I sembla ser que va crear-la mitjançant diàlegs amb Böttner. Va ser Böttner qui va encarnar Petra, a les cerimònies d’inauguració i clausura dels Jocs.
Petra de Mariscal. Foto: Vàngelis Villar.
Böttner des de tots els angles
L’exposició de la Virreina mostra un ampli catàleg de l’obra de Böttner. Des de vídeos de les seves performances, fins al documental sobre la seva vida gravat amb el cineasta Michael Stahlberg (Lorenza – Portrait of an Artist – Docu Short). També hi ha nombrosos materials biogràfics, des de la seva infantesa fins a la seva prematura mort, a causa de la sida, amb 34 anys. Perquè en Böttner, vida i obra es confonen per complet: va fer performances en que es presentava com la Venus de Milo, va fer sèries de retrats, com Face Art, on retratava la seva ambigüitat sexual, va pintar cossos sense braços i sense cames (i també cames i braços sense cossos)… El gran tema artístic de Lorenza Böttner era Lorenza Böttner, tot i que en alguna ocasió va pintar altres obres de tema social, com els maltractes als afroamericans als Estats Units.
Lorenza Böttler. Face Art, Kassel 1983.
Sense escapatòria
Preciado apunta que allò excepcional més excepcional de Böttner no és la qualitat de la seva obra, sinó la creació d’un espai en què el cos disfuncional pot representar-se al marge del freak show o de la patologització. Böttner no acceptava ser reconeguda com a invàlida o com a discapacitada, perquè rebutjava els marcs normatius que separaven entre allò normal i allò patològic (de la mateixa forma que negava la divisió entre home i dona). El més sorprenent és que algú així, si ha estat conegut fins ara per alguna cosa, és per haver encarnat Petra durant els Jocs Paralímpics. L’artista Böttner va quedar oculta sota la màscara i no va tenir acollida institucional. Poc després dels Jocs emmalaltia greument i moria, marginada del món artístic. Avui, per fi, la Virreina vol donar a conèixer què hi havia per sota de la màscara de Petra.
Duen Sacchi. Somàtic amb acàcies, retolador sobre paper, 29,7 x 42 cm.
La venjança pòstuma contra el Virrei Amat
L’artista i activista trans Duen Sacchi (Aguaray, Argentina, 1974) ha presentat avui Organolèptic, una exposició que tracta d’estudiar la invenció del cos anatòmic occidental. Però aquesta exposició, per a Sacchi, també pretén constituir una història de la melancolia occidental, que segons l’artista està estretament relacionada amb la història de la pell i de la colònia. A través d’objectes, dibuixos i, sobretot, estampaments murals, Sacchi mostra la metamorfosi viscuda en els cossos de nou personatges. Entre ells no n’hi podia faltar un, el del Virrei Amat, el personatge que va encarregar el Palau de la Virreina, finançat segons Sacchi, “mitjançant l’espoli històric del Sud”. Sacchi ha recordat que el Virrei Amat havia encarregat les famosos “pintures de casta” (una sèrie de quadres en què es classificaven les diferents “races” i els seus mestissatges), un element determinant de la construcció del cos colonitzat. I ha afirmat que volia dur la seva figura fins a la Virreina com una mena d’escarni pòstum. Sacchi ha mostrat també la seva satisfacció d’exposar justament ara la seva obra, perquè ha argumentat que la seva creació està en estret diàleg amb la de Paul B. Preciado, el comissari de l’exposició sobre Lorenza Böttner.
Lunch, Maryhill, Glasgow, Scotland, 1975 © Chris Steele-Perkins.
La duresa d’un benestar inexistent
Entre 1974 i 1979 l’Exit Photography Group, un col·lectiu composat per Nicholas Battye, Chris Steele-Perkins i Paul Trevors es van proposar documentar la vida de les classes populars britàniques, en un intent de deixar constància de la seva pauperització. Aquest magnífic treball documental va donar lloc a la mostra Survival Programmes: In Britain’s Inner Cities (Programes de supervivència als barris de classe obrera britànics), que es va exposar per primera vegada i presentar en forma de llibre el 1982. El projecte combinava les fotografies amb la reproducció d’una sèrie de diàlegs amb gent de barris marginals a través de les quals es veia la seva situació: la pobresa, els problemes de vivenda, l’atur, les tensions racials, la crisi d’Irlanda del Nord… Un intent de donar la paraula als exclosos del sistema que va tenir un gran ressò a la Gran Bretanya i que encara no s’havia pogut veure aquí.
Falls Road, Belfast, Northern Ireland,1978 © Chris Steele-Perkins.
Al cor de la misèria
Survival programmes entra al cor de la vida de les persones. Els fotògrafs retrataven la gent a les seves cases, als seus llocs d’oci, a les seves feines… I les gravacions permetien, alhora, reflectir les seves ànimes, en deixar que expliquessin els seus anhels més secrets. Aquest projecte permet constatar com, a desgrat dels projectes socials, la situació dels pobres a les zones industrials de Gran Bretanya, a finals dels anys 70, abans i tot de l’arribada de Thatcher al poder, ja eren terribles. L’Exit Photography Group n’estava convençut que part de la seva feina era, justament, deixar constància del que passava per tal de denunciar una situació. En aquell moment la pobresa afectava durament a molts barris centrals de les grans capitals. Els membres del grup, de forma profètica, ja anunciaven que potser, al cap d’un temps, els pobres es desplaçarien cap a les perifèries urbanes i deixarien els centres per als rics. I apuntaven que allò principal era acabar amb la pobresa, i no pas desplaçar-la. La seva feina sobre els barris obrers britànics ha esdevingut “un clàssic de la cultura fotogràfica documental anglesa dels anys 70”. Dissortadament, també tenien raó en la seva anàlisi.
Text de https://www.elnacional.cat
